Tots hem contemplat alguna vegada com aparells que haurien de tenir encara un bon funcionament es desbaraten sense motiu aparent. No els hem maltractat ni donat un mal ús. Tampoc els hem llançat al buit des d'una altura considerable ni els hem deixat en mans dels més xicotets de la casa perquè els troben noves funcions. El que s'ha dit, sense motiu aparent. No passa gens, les coses es desbaraten.

Després del disgust inicial els portem a reparar, alguna cosa que hauria de ser fàcil en la societat del segle XXI, amb portentosos avanços en tècniques de fabricació, enginyeria, manteniment, etc. Prompte descobrim que fàcil, fàcil, no va a ser, ni tampoc tan barat com pensàvem. La resposta que solem obtenir és que o bé no existeixen peces de recanvi per a aqueix model o bé la reparació ix tan cara que quasi és millor comprar un model nou. El disgust inicial es torna en perplexitat (m'estaran prenent el pèl?), per a deixar pas més tard a la resignació (m'estan prenent el pèl!).

Per què amb els mitjans i avanços actuals en tots els camps de la tècnica no es dissenyen els productes millor? Per què no es dissenyen per a durar? I, encara que es desbaraten, perquè tot s'acaba desbaratant, per què no hi ha més facilitats per a poder reparar-los?

Açò és l'obsolescència programada, la reducció intencionada en la vida d'un producte per a augmentar la seua venda i consum. Els productes no fallen al cap d'un temps perquè estan desbaratats, sinó perquè han sigut dissenyats per a fallar passat aqueix temps. Com explica l'expert Elías Chaves, “els productes no es dissenyen per a durar, sinó per a anar a la brossa. Els enginyers no creen la millor màquina, sinó la que genere el màxim benefici amb les seues vendes”. I açò té avantatges econòmics, però també té seriosos inconvenients, que ens situen en un sistema productiu i de consum insostenible.

Tot arranca en els anys 1920, quan els principals fabricants de bombetes creen el càrtel Phoebus, que fixa els estàndards de producció i venda, entre uns altres, i que limita la longevitat de cada bombeta a mil hores. Abans de l'acord, algunes de les empreses fabricadores garantien en la seua publicitat 2.500 hores de vida útil per a les seues lluminàries. En aqueixos anys, una influent revista de publicitat nord-americana admetia que “un article que no es desgasta és una tragèdia per als negocis”.

El dissenyador industrial nord-americà Brooks Stevens és qui, en 1954, comença a usar en les seues conferències el terme obsolescència programada. Per a ell aquesta denominació té a veure amb l'objectiu de la indústria de “instal·lar en el comprador el desig de posseir alguna cosa una mica més nou, una mica millor, una mica abans del necessari”.

Per a aconseguir aqueix efecte en el comprador les empreses han de millorar la R+D+i dels productes que fabriquen. Aquest fet va a generar més llocs de treball i va a estimular l'economia. Les noves versions dels productes que comprem són teòricament millors i més eficients, i les empreses maximitzen els seus beneficis.

Així, cada dia es generen més i més residus –electrònics, entre uns altres– i es consumeixen més recursos. Per als primers no sempre hi ha una gestió apropiada o ni tan sols un lloc on dipositar-los amb seguretat, i els segons no són infinits. Es necessiten molts més materials per a crear un producte nou que per a oferir els recanvis per a reparacions. A més, si als residus generats no se'ls apliquen criteris de circularidad (del bressol al bressol), on han d'implicar-se les empreses productores, es generen greus problemes de contaminació.

Solament a Espanya, el consum anual de matèries primeres se situa en 60.000 milions de tones. Les últimes dades revelen que per a mantenir el nostre nivell de vida i població actuals necessitem tres Españas (nostra petjada ecològica és de 2,9). Segons la Global Footprint Network, en termes globals i mantenint aquest ritme, abans del 2030 la humanitat consumirà cada any el doble dels recursos que és capaç de produir la terra en aqueix temps.

D'altra banda, açò no deixa de ser un engany al consumidor. Se'ns obliga a gastar més quan no és necessari, almenys des d'un punt de vista tecnològic, la qual cosa condueix a la pèrdua de confiança del consumidor en el que compra, en els fabricants, les marques i en el servei oferit. Per a combatre l'obsolescència programada és bàsica nostra actitud com a consumidors.

La UE ha desenvolupat un pla sobre economia circular que inclou, entre altres mesures, incrementar el reciclat i la reparació mantenint el valor dels recursos, materials i productes dins de l'escenari econòmic el major temps possible. Per a ajudar en aquesta obstinació és necessari que a tots els actors implicats en la reparació i reutilització se'ls garantisca un marc normatiu que impulse i oferisca seguretat en el seu sector, una altra de les claus de l'economia circular.

Segons aquest pla i les seues recomanacions, els fabricants i marques d'informàtica i electrònica, a més dels de grans electrodomèstics, hauran de permetre extraure i substituir peces fàcilment per a reparar els dispositius. A més, els usuaris haurien de poder acudir a qualsevol tenda de reparació per a arreglar els seus productes i perllongar així la seua vida i ús sense veure's obligats a anar al servei oficial del fabricador. Tot açò queda reflectit en les Directives 2008/98/CE sobre residus i 2012/19/UE sobre residus d'aparells elèctrics i electrònics, que inclou en la seua redacció la necessitat d'afavorir la posada en el mercat de productes duradors i reparables.

Per a aconseguir aquests objectius, la UE assenyala la necessitat que tant els Estats membres com els sectors industrials col·laboren para, d'una banda, crear una etiqueta específica que identifique aquells productes fàcils de reparar i per un altre ampliar la garantia d'aquells que es desbaraten amb massa freqüència. S'afigen, en el lot de mesures previstes, beneficis fiscals per a aquelles empreses els productes de les quals puguen reparar-se fàcilment per a perllongar la seua vida útil.

El primer gran exemple a Europa i a nivell mundial ho tenim a França, l'Assemblea Nacional Del qual va aprovar la Llei 2014-344 de 17 de març de 2014 (Llei Hamon) relativa al consum, i també la Llei d'Energia de Transició, relativa a la transició energètica per al creixement verd, al febrer de 2015. Aquestes lleis impulsen la posada en el mercat de productes duradors i reparables i combaten directament l'obsolescència programada amb diversos objectius: reduir l'ús i consum de recursos naturals, disminuir la producció de residus, impulsar el sector de la reparació i relocalizar a França la creació d'ocupació i la generació de riquesa.

Els qui infringisquen aquesta llei poden ser castigats amb penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 300.000 euros. A més, les companyies infractores poden ser sancionades amb multes que podrien arribar al 5% de la mitjana dels seus ingressos anuals en els últims tres anys. Sense anar més lluny, la fiscalia francesa va a obrir una recerca contra Apple per suposades pràctiques d'obsolescència programada.

A Espanya, al març de 2017, la Comissió per a l'Estudi del Canvi Climàtic del Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat una proposició no de llei que insta al Govern a engegar accions contra l'obsolescència programada, que –en el marc de la normativa comunitària– inclou mesures per a prohibir-la, l'allargament de les garanties, la compra pública responsable, mesures efectives en la reducció de residus, etc. També s'afigen mesures de suport econòmic a les empreses parar la reparació, reutilització i reciclatge de residus. Però, sembla, a Espanya anem una mica més lents del que deuríem.

També a Espanya, l'associació Feniss (Fundació d'energia i innovació sostenible sense obsolescència programada), s'ha anticipat a aquests moviments de la UE i el Congrés. Ha desenvolupat el segell ISSOP (Innovació sostenible sense obsolescència programada), que poden subscriure les empreses que complisquen certs requisits de producció i innovació dins d'uns paràmetres objectius de sostenibilitat, inclòs el fet que cap dels seus components electrònics s'haja dissenyat amb obsolescència programada. Hi ha 15 empreses que ja s'han distingit amb aquest segell. No totes les que van sol·licitar el segell ISSOP ho van aconseguir, però de ben segur que cada vegada més empreses ho aniran aconseguint. És una alternativa exemplar i molt necessària per als temps de canvi que s'aveïnen.

Juan José Coble Castro és professor de l'Escola Politècnica Superior de la Universitat Nebrija

Pot consultar la notícia original ACI